Nagarjuna va viure entre els segles II i III d. C., set o vuit segles després de Buda Shakyamuni i és un dels mestres amb més influència en la història del budisme Mahayana. Es diu que Nagarjuna va fundar un monestir en Andra Pradesh on va transmetre els seus ensenyaments. Aquests ensenyaments es troben en els 27 capítols de les «Estrofes sobre els ensenyaments bàsics del camí del mig» (Mūlamādhyamakakārikā – abreujat MMK).
Va ser el fundador d’una de les tradicions de pensament més influents de les doctrines de l’Índia, l’anomenada Madhyamika o escola de la Via Intermèdia, de gran importància a l’Índia, el Tibet, la Xina i el Japó. El nom d’aquesta branca del budisme fa referència a la postura que pren respecte al debat sobre la realitat o no realitat de les coses. Nagarjuna, efectivament, refuta tota afirmació sobre la realitat de les coses i demostra el caràcter il·lusori i relatiu de tots els fenòmens, afirmant que la Vacuïtat (Shunyata) és l’única existència real, mentre que la resta és mera il·lusió (Maya). Així doncs, segons aquesta filosofia, la veritat absoluta no és ni el “ésser” ni el “no-ésser”, sinó una cosa independent de totes dues.
Totes les coses són condicionades, de manera que no és possible trobar res al món que tingui una naturalesa pròpia (en sànscrit, suabhava). Aquesta manca de naturalesa pròpia és el que les converteix en buides. Però el més destacat d’aquesta doctrina és que les paraules que la posen de manifest es consideren buides. Així, el discurs de la vacuïtat és tan buit com les coses mateixes. El món no és diferent del llenguatge.
Ni de si mateix ni d’un altre,
MMK
ni de tots dos,
ni sense causa,
qualsevol cosa, a qualsevol lloc, sorgeix