Tot i que el Zen (Ch’an en xinès) s’hagi desenvolupat com a tal a la Xina, el seu origen es remunta directament a Buda Shakyamuni, al segle VI abans de la nostra era. El Zen té les seves arrels en l’experiència mateixa del despertar de Buda sota l’arbre de la Bodhi.
El Buda històric va néixer el 463 a. com Siddhartha Gautama, un príncep en un petit regne tribal del clan Shakya a la regió sud del Nepal. Insatisfet amb la vida palatina, Siddhartha va renunciar a la seva vida com a príncep i es va convertir en un asceta errant dedicat a trobar la resposta al dolor en si mateix.
Llavors, es va posar en la postura del lotus sota l’arbre de la Bodhi amb la ferma determinació de no aixecar-se fins haver resolt totalment el problema fonamental de la vida humana. I així, en total immobilitat, en profund silenci interior, va despertar i es va convertir en Buda, el que significa: ser despert, el que sap.
L’ensenyament pràctic del Buda condueix a comprendre que no hi ha cap ego substancial ni cap objecte, enlloc, que no estigui sotmès a la impermanència i que només hi ha processos buits de substància real com les percepcions, els sentiments, les visions, etc. Buda pot ser comparat amb un metge que proposa una curació a la malalta naturalesa humana. No tenia intenció de crear una nova religió només volia ajudar l’ésser humà a comprendre l’origen del sofriment i alliberar-se d’ell.
I com, monjos, el monjo mora contemplant el cos com a cos? Vet aquí, monjos, el monjo va al bosc, al peu d’un arbre o a una cabanya buida i s’asseu; havent creuat les cames, posa el seu cos dret i estableix la seva atenció conscient davant. Sempre conscientment atent inhala i conscientment atent exhala.
Satipatthana Sutta