Eihei Dogen

dogen1

Eihei Dōgen va néixer l’any 1200 al si d’una família aristocràtica. Va quedar orfe de pare als dos anys i de mare als set. Aquests fets van marcar sens dubte la seva aspiració d’abandonar el món passatger i lliurar-se a la recerca de la veritat eterna. Ell mateix conta com, observant les evolucions del fum de l’encens durant el funeral de la seva mare, es va sentir el més desgraciat dels éssers i va tenir una experiència intensa de la naturalesa transitòria de totes les coses. Va ser llavors quan va sorgir en ell una forta aspiració a superar el món efímer del dolor i del plaer, de l’alegria i la tristesa.

Als tretze anys va ser ordenat monjo Tendai. Aviat va trobar un problema en els seus estudis: Si l’ensenyament budista afirma que tots els éssers humans tenen originalment la Naturalesa de Buda i el Despertar, per què tots els Budes han hagut de buscar la Naturalesa de Buda i s’han hagut d’esforçar per assolir el Despertar a través de la seva pràctica? La recerca d’una resposta a aquesta contradicció el va obligar a entrar en contacte amb diferents mestres amb qui va estudiar les diferents branques del budisme.

La seva insatisfacció el va portar a viatjar a la Xina on va continuar els seus estudis en diferents temples.

Dogen va assolir la Il·luminació a l’edat de vint-i-cinc anys sota la direcció del mestre Nyojo que certificaria el seu Despertar i de qui es convertiria en el successor. Va continuar dos anys més a la Xina i després va tornar al Japó amb la següent advertència de Nyojo: “Quan tornis al Japó, treballa per la il·luminació de totes les criatures. No visquis a prop de la capital, ni de persones riques i poderoses. Evita els emperadors, ministres i generals. Vés-te’n a la muntanya profunda, deixa les vanitats del món i lliura’t a l’educació dels monjos joves. No desitgis crear una comunitat nombrosa. Si eduques veritablement un sol deixeble, la Transmissió que t’he lliurat no s’extingirà”.

A la seva tornada algú va preguntar a Dogen: ” Què és el que has portat de la Xina? ” a la qual cosa Dogen va contestar: “Res. He tornat amb les mans buides. No he portat sutres ni estàtues. Només un esperit plàcid i flexible. ” (Koun Ejo. Ensenyaments zen del Mestre Eihei Dogen: Shobogenzo Zuimonki. p.11)

Dogen va viure uns anys en una ermita i, quan l’espai es va fer insuficient per allotjar els seus deixebles, es va traslladar a un monestir que seria incendiat per uns monjos Tendai rivals seus que l’acusaven d’innovador. Es construeix un altre monestir lluny de l’anterior on viurà els seus darrers deu anys. Dogen mor als 53 anys.

Els seus últims versos van ser:
“Durant cinquanta anys
he intentat aclarir el problema de la vida i de la mort.
M’he esforçat contínuament i, finalment,
he superat tots els dubtes i obstacles.
Ara ja no tinc cap desig ni espero res.
Encara viu, entro en el nirvana. ”
(Koun Ejo. Ensenyaments zen del Mestre Eihei Dogen: Shobogenzo Zuimonki. p.13)

L’obra escrita de Dogen es pot dividir en dos grans grups: d’una banda el Shobogenzo que significa ‘L’Ull Preciós del Veritable Dharma’ que és una recopilació molt àmplia de la seva visió filosòfica i religiosa, molt intel·lectual i de difícil comprensió. I per una altra es troba el seu Shingi que és un conjunt d’instruccions i regles per a la vida pràctica quotidiana.

Dogen ocupa un lloc central en la història intel·lectual japonesa. L’estructura teòrica de la seva obra el situa al cim de la filosofia japonesa. Va ser un gran líder espiritual i la profunditat de la seva experiència religiosa l’ha convertit en mestre de tots aquells que busquen el Despertar.

L’ensenyament de Dogen es podria sintetitzar en els següents punts:

  • La pràctica i la il·luminació són no-dos. La pràctica no té com a finalitat assolir la il·luminació. El fet de practicar de manera justa és ja, en si mateix, la il·luminació.
  • Els éssers vivents i Buda són no-dos. Tots els éssers són, en si mateixos, Buda. No és que els éssers humans siguin impurs i, per mitjà de la pràctica del Dharma assoleixin la puresa, sinó que la pràctica justa és la manifestació del Buda que tots els éssers humans són originalment.
  • El veritable Budisme és aquell que ha estat transmès de Mestre a deixeble, de cor a cor. Totes les altres formes de Budisme sorgides de l’estudi intel·lectual dels texts o de l’aferrament emocional al Buda o al passat són errònies i han de ser abandonades.
  • Sense haver assolit l’experiència de l’estat de pau i de goig profunds (nirvana), no pot donar-se ni el Buda ni Budisme.
  • La pràctica, l’ensenyament i la il·luminació són una sola cosa. La Il·luminació és practicar el que s’ensenya, ensenyar el que es practica. La Il·luminació és pràctica i ensenyament.
  • Per assolir la il·luminació un no s’ha d’aferrar a cap concepte, a cap descripció del que podria ser la il·luminació.
  • El cos i l’esperit són no-dos. El cos no és una cosa separada de la ment o de la consciència, sinó que ambdós aspectes formen part d’una sola realitat.
  • Zazen, asseure’s per meditar, i el comportament en la vida quotidiana són no-dos. L’estat de zazen ha de ser continuat en la vida quotidiana.