Nagarjuna

nagarjuna

Nagarjuna va viure entre els segles II i III d. C., set o vuit segles després de Buda Shakyamuni i és un dels mestres amb més influència en la història del budisme Mahayana. El seu ensenyament consistia a seguir amb fermesa la via del mig: des del punt de vista del nostre pensament individual, distingim el temps, la vida i la mort. Però des del punt de vista absolut, temps, espai, vida i mort no estan separats. Només hi ha continu canvi. L’ésser humà sempre classifica – ric i pobre, simpàtic o antipàtic, bo o dolent – sense adonar-se que amb aquestes divisions es limita a si mateix i produeix desequilibri, crea caos al món. L’esperit ha de trobar en ell mateix l’origen d’una autèntica moral – al mateix temps personal i universal. Nagarjuna va néixer en el segon segle DC a la regió Vidharba en l’estat d’avui en dia Maharashtra. Es diu que va fundar un monestir en Andra Pradesh on va transmetre els seus ensenyaments. Aquests ensenyaments es troben en els 27 capítols de les “Estrofes sobre els ensenyaments bàsics del camí del mig” (Mūlamādhyamakakārikā – abreujat MMK).

Nagarjuna considerava la seva postura com una volta cap a l’ensenyament central del Buda, per la qual cosa no se li pot s  considerar fundador d’una nova escola o fundador del Mahayana però si un dels mestres hindús de més importància per a aquesta tradició.

L’objectiu de la metodologia de Nagarjuna era, el rebuig de punts de vista extrems i transmetre les ensenyances del Buda com el camí del mig. Especialment es servia per això d’una explicació detallada del concepte de la vacuïtat (sunyata) que està directament relacionat amb el concepte d’interdependència mútua “(skrt. pratityasamutpada).

Per explicar “sunyata” amb arguments lògics, Nagarjuna exposa els fenòmens a una anàlisi profunda. Només perquè els fenòmens són buits, aquests poden sorgir o esvair-se, argumenta Nagarjuna. I només perquè són buits, el sofriment pot ser superat per mitjà de les quatre venerables veritats i el camí Òctuple. Si els fenòmens no fossin buits no hauria desenvolupament i el món seria estàtic, sense canvi, una mena de “congelat fins l’eternitat”. Però tenint en compte l’impermanència del món està clar que això no pot ser verídic. Enlloc hi ha alguna cosa que sigui permanent. I per això, conclou Nagarjuna, no hi ha enlloc una cosa que no sigui buida.

Sent així totes les coses són sense ser propi (nairātmya), sense entitat pròpia (asvabhāva) i buides(śūnya), ja que per la seva dependència de factors condicionants no disposen d’una existència pròpia (svabhāva)

Per Nagarjuna el món justament per aquesta manca d’existència pròpia, no pot ser un món de l’ésser sinó d’un canvi continu. Les coses no són, sinó que passen, com una melodia que no és altra cosa, que una combinació de tons. Les coses no passen absolutament a l’existència, atès que el seu naixement depèn de circumstàncies i aquesta dependència fa impossible trobar una primera causa, una arrel palpable. Es perd en la infinita tela de la interdependència. Els fenòmens no existeixen eternament, no vénen del res per després tornar al mateix res on han vingut. Causa de la seva condició de buit, els fenòmens no existeixen ni són no-existents.

Aquest raonament és portat per Nagarjuna un pas més enllà del que es reflecteix amb aquest vers que és un dels més recitats de la Mūlamadkyamakakārikā i que descriu la no diferenciació entre Samsara i Nirvana com la comprensió suprema (prajna):

“No hi ha res, que diferencia el Samsara del Nirvana i al Nirvana del Samsara. La frontera del Nirvana és alhora la frontera del Samsara. Entre aquests dos no hi ha ni la més mínima diferència “. (MMK 25.19-20)

Només el que no ha experimentat la saviesa de la vacuïtat universal, s’apega a la diferència entre el relatiu i l’absolut i amb això crea una frontera entre Samsara i Nirvana, que no existeix. Atès que la vacuïtat significa alliberament, tots els éssers es troben en un estat de llibertat. Però Nagarjuna també recorda que comprendre aquest fet no és un procés personal i no és una cosa que es pugui voler tenir o obtenir.

Però els ensenyaments de Nagarjuna no cessen aquí, afirmant que fins i tot el pensar que l’alliberament sigui per mitjà de l’aniquilació del Karma i dels afeccions, és en si també només una diferència que prové del desenvolupament de conceptes, però que aquest desenvolupament és aniquilat per la vacuïtat. Atès que la vacuïtat no és una cosa que estigui darrere de la veritat sinó que és la veritat mateixa, tot concepte i desenvolupament de concepte queda nul.

Nagarjuna també va reconèixer que és imprescindible ser molt caut amb el concepte de la vacuïtat atès que es tracta d’un mètode per explicar la veritat:

“Sunayata va ser ensenyada pels budes com un rebuig a qualsevol concepte. Aquells per als quals Sunayata és un concepte, se’ls declara incurables “. (MMK 13.8)

Si s’arriba al punt en el qual sunyata hagi complert el seu paper i ha obert els ulls per a una visió més profunda, aquesta ha de ser abandonada, com una barca que a un l’ha portat a l’altra riba i que no es necessita més. Pel que Nagarjuna diu:

“No s’ha de dir buit”, ni “no-buit”, tampoc “els dos alhora” i tampoc “cap dels dos”. Però per a la comprensió es pot parlar així “. (MMK 22/11)