Hokyo Zanmai

Cant del Samadhi del Mirall preciós

de Tôzan Ryôkai

Sense error, sens dubte, així és el Dharma.

Buda i els mestres de la transmissió no van parlar d’ell,
però vosaltres podeu obtenir-lo ara.
Per això, us ho prego, conserveu-lo intacte.

La neu blanca s’amuntega a la plana de plata.
La llum de la lluna envolta l’agró blanc.

Són semblants, però no idèntics.
Es fonen íntimament,
però cadascun comprèn el seu propi estat.

La consciència no és el llenguatge.
Però, si l’ocasió es presenta, cal fer-lo servir.

Torbat per les paraules et precipites a l’abisme.
En desacord amb les paraules arribes al carreró sense sortida del dubte.

Allunyar-se, tocar.
Ni l’un ni l’altra valen.
Tot és com una bola de foc.

Expressar-se amb un llenguatge adornat,
pertany al món de les taques.

Mitjanit és la veritable llum,
l’alba no és clara.

Aquesta frase és la clau per viure al món material.
Si la feu servir correctament
podreu allunyar tots els sofriments i dificultats.

Tot i que no sigui sense consciència, no és sense llenguatge.
Però si és inconscient es fa llenguatge.

És com contemplar-se en el mirall:
La forma i el reflex cara a cara.

Tu no ets el reflex,
però el reflex ets tu.

Això té cinc característiques.
És com un nadó nounat:
no va, no ve,
no sorgeix, no roman,
no parla,
baba gua gua…

Finalment, no pot obtenir l’objecte desitjat. ja que el seu llenguatge no és just.

Les sis línies de l’hexagrama Shuri (doble foc)
decideixen el joc mutu (entre allò real i allò aparent).

La causa de que s’estableixi el tres
resulta ser el cinc.

Com els cinc sabors de la planta Chi,
com les cinc puntes d’un ceptre de diamant.
Quan el dret i l’oblic (forma i vacuïtat) es troben i s’encaixen,
meravellosament pregunta i resposta es fonen.

Íntim amb l’Origen,
familiar amb la Via

Si hi ha fusió, hi ha felicitat.
Però no hem de cometre cap error.
És innocent i misteriós,
i no pertany a la il·lusió ni al Despertar.

La llei de la interdependència i
poden ser realitzats en la claredat i el silenci del cor.

El microcosmos es fon al macrocosmos.
Els límits del macrocosmos
són els propis límits del microcosmos.

Si es crea una diferència, fins i tot ínfima,
el ritme de la música es torna desarmònic.

Ara es parla de sobtat i gradual,
el chan es parcel·la.

En parcel·lar-se el chan
es converteix en mesura de comparació.

Tot i que a través de les diferents escoles
s’aconsegueixi una certa comprensió i realització,
hi ha una taca sobre el Veritable Despertar.

A l’exterior, la calma; a l’interior, el moviment;
és com el cavall travat, com el ratolí amagat.

Tots els mestres de la transmissió
s’han afligit en aquest punt.
Per això senten la urgència de transmetre el Dharma.

Tots van darrere de la il·lusió plena d’errors!
Confonen al blanc amb el negre.

Quan la il·lusió s’esvaeix, en aquest mateix instant,
un es comprèn a si mateix.

Si voleu seguir les antigues petjades transmeses, us ho prego,
observeu amb atenció l’exemple dels vostres antics predecessors.

L’arbre ha estat treballat durant deu milions d’anys per assolir la Via de Buda.

Com el punt dèbil del tigre,
com els ulls nocturns del cavall.

A causa del complex d’inferioritat dels éssers humans,
pel fet que miren els objectes com si fossin tresors rars,

pel fet que tenen l’error en els seus esperits,,
el mestre chan s’ha de convertir en gat o en bou blanc.

El mestre de tir amb arc per mitjà de la seva justa i perfecta tècnica,
pot encertar el blanc fins i tot a gran distància .

Però si la fletxa i la llança topen en ple vol,
la més alta tècnica perd tota la seva eficàcia.

L’home de fusta canta,
la dona de pedra s’aixeca i balla.

No ho aconsegueixen ni sensació ni percepció;
ni pensament ni consideració.

Els súbdits han d’obeir al rei,
els fills han d’obeir al seu pare.

Desobeir no és propi d’un bon fill,
rebel·lar-se no és propi dels autèntics súbdits.

L’acció secreta, amagada, realitzada íntimament,
semblarà limitada i estúpida.

D’això se’n diu subjecte fos en l’objecte,
i és l’únic que triomfa.