Bodhidharma

bodhidharma

El budisme ch’an (zen) va ser fundat a la Xina pel patriarca Bodhidharma (?-528 o 536), que es diu que ocupa el lloc 28è en la successió del buda històric, Gautama, a l’any 527. La tradició zen explica que va arribar a Guangzhou (abans anomenat Canton), a la Xina, procedent de l’Índia, als voltants de l’any 520, i que va seguir el seu viatge fins a la cort de l’emperador Wu de l’estat de Liang, que era protector del budisme. Segons sembla, el caràcter de Bodhidharma era taciturn i poc sociable, i es comportava bruscament.

Com queda recollit en el “Registre Jingde de transmissió de la llum”, va tenir una famosa conversa amb l’emperador Wu, i va declarar que les bones accions fetes amb intencions egoistes eren inútils, sense cap mèrit, i no servien per aconseguir la il·luminació. Potser per això, no va caure bé a l’emperador, de manera que va passar nou anys de la seva vida en un monestir shaolin situat a prop de Loyang, a l’estat de Wei. Allà, segons s’acostuma a dir, es va dedicar, simplement, a meditar mirant la paret dins d’una caverna, fins que va trobar un deixeble adequat, anomenat Sheng-kuang (més endavant conegut com a Hui-k’o). Aquest va esdevenir més tard el segon patriarca del chan a la Xina.

Bodhidharma és, per tant, el 1er patriarca del llinatge del budisme zen xinès,al qual seguiran 5 patriarques més. L’últim dels quals serà Hui Neng (Daikan Eno). Amb Hui Neng s’acaba la línia del patriarcat zen però no la línia successòria del zen. Des de Hui Neng s’estén una completa genealogia que lliga mestres, ensenyaments i monestirs fins a arribar als temps actuals. Als monestirs xinesos o japonesos aquests complicats arbres genealògics solen ser encara una cosa comuna.

En síntesi, la doctrina de Bodhidharma consisteix en que el Buda no es pot trobar en les imatges o els llibres, sinó en el cor de l’home. El zen tot sovint guarda silenci i defuig les paraules i els conceptes. Per això, els seus seguidors donen molta importància a la meditació. L’exercici de la meditació  (zen) ocupa el lloc central en aquesta forma del budisme. Per això, els qui el practiquen eviten l’adoració de les imatges, així com el culte a l’autoritat i els mals associats a la vida monacal. Al mateix temps, el zen tendeix cap a la creativitat i defuig les convencions socials, els rituals, els costums, les institucions i totes les restriccions o obligacions en general.

En aquest sentit, el zen és proper al taoisme, doncs els taoistes, com és ben sabut, sempre han estat crítics, pensadors lliures i iconoclastes en general. D’acord amb això, el budisme zen es caracteritza perquè és indiferent a la iconolatria i a l’autoritat de les escriptures. Es diu que un monjo va arribar a entrar en un temple i escopir sobre una imatge de Buda. Quan algú el va increpar pel que acabava de fer, va respondre: “Si us plau, ensenyeu-me un lloc per escopir on no hi hagi Buda.” Un altre va esmicolar una imatge de Buda feta de fusta per tal de poder escalfar-se en una freda nit. Fins i tot s’ha arribat a suggerir que el zen no és veritable budisme, sinó més aviat una revolució en contra seu. No obstant, també sembla que el zen accepta moltes coses del budisme que són properes al budisme indi original, i que sobretot s’assembla molt a la doctrina de Gautama conforme a la qual cada persona ha de buscar el nirvana per si mateixa.